File:Diapositiva1.GIF

Català: Fins a la Revolució Industrial la població europea visqué en un precari equilibri amb els recursos alimentaris, així qualsevol augment demogràfic que no es correspongués amb un increment de les possibilitats agràries derivava en una infraalimentació que deixava sense defenses el cos humà i a mercè de qualsevol atac epidèmic. Aquest mecanisme funcionà durant l’Edat Mitjana a excepció del període que va del segle XI al XIII, durant el qual s’assistí a una expansió demogràfica sostinguda. L’augment de població a partir de l’any 1000 fou afavorit per un cert interès dels senyors a concedir terres per conrear de manera que s’augmentessin les seves rendes, i a la tala dels boscos que comportà la rompuda de noves terres, i per tant de la producció agrícola. Altres factors que possibilitaren l’augment demogràfic foren la millora climàtica, que gràcies a una pluviometria favorable féu més abundoses les collites, l’atur de les grans migracions que havien assolat Europa (germànics, magiars, normands, etc.) i les institucions de Pau i treva de Déu, que a la llarga contribuïren a la disminució de la mortaldat. A finals del segle XIII, l’expansió agrària s’aturà un cop assolit el límit ecològic (les noves terres eren més dolentes, el ritme de producció per la manca d’adobs s’havia estabilitzat, la manca de boscos féu entrar en crisi la ramaderia en un moment que era important per l’adob dels camps deixats al guaret). Tot plegat incidí en un augment dels preus, agreujat per un seguit de males collites que causaren la fam (especialment virulenta fou la dels anys 1315 a 1317). I per acabar-ho d’adobar durant els anys 1348-49 s’estengué la pesta negra, malaltia terriblement contagiosa. La pesta fou la més extensa de les malures que iniciaren tot un seguit de “mals anys” que estroncaren o paralitzaren el creixement de moltes ciutats i viles rurals. Malgrat la recessió, moltes ciutats (París, Florència, Gènova...) creixeren en extensió durant els segles XIV i XV i les pèrdues humanes degudes a les epidèmies es van recuperar ràpidament. Per tant, la crisi urbana fou una crisi d’adaptació i de creixement.