User:Juliareal

Georges Gillet

Georges Vital Victor Gillet (n. Louviers; 17 de maig de 1854 - f. 1920)

Biografia

Gillet va néixer a Louviers el 17 de maig de 1854. Uns anys després, la seva familia es va traslladar a París on conegué Charles Colin, professor d’oboe del Conservatori de París . Atret per l’àmplia i fascinant societat musical parisina va conèixer també a Stanislas Verroust, Charles-Louis Triébert i Félix-Charls Berthélémy, grans mestres de l’oboè a França.

L’any 1868 va ser admès com a estudiant d’oboè al Conservatori. El juny del mateix any rebé el primer accèssit del Premier solo de concours de Charles Colin i la Médaille d’excellence de solfeig.

Abans d’acabar el seus estudis al Conservatori, amb 15 anys, guanyà el seu primer premi d’oboè. Un cop graduat, va començar la seva formació com a oboista d’orquestra en diverses agrupacions de gran prestigi a França. Amb 18 anys va entrar a l’orquestra Théâtre-Italien, on va ser durant dos anys. El 1874 va ingressar a l’orquestra del Théâtre national de l’Opéra-Comique i alhora va ser membre de Concerts Colonne -una gira de concerts de l’Orquestra Colonne on ell va ser un dels fundadors- de 1872 a 1876. Va ser oboista principal de la prestigiosa Societé des Concerts du Conservatoire de 1876 fins 1899. El 1881 es converteix en el professor més jove de la història del Conservatori de París aconseguint la càtedra del seu mestre Charles Colin. Els seus mètodes d’estudis eren de Barret, Ferling, Luft i Brod entre d’altres. Va ser també fundador de Paul Taffanel’s Societé des Instruments á Vent, juntament amb el seu amic i flautista Paul Taffanel. El 1895 va ser acceptat a l’orquestra de l’Opera de Paris, on va romandre fins 1904. Al marge de tota l’activitat orquestral, també va ser membre fundador de la Société de Musique de Chambre pour Instruments à Vent, una societat de música de cambra per a instruments de vent, projecte que va compartir amb Paul Taffanel. Aquesta formació va estrenar obres de Charles Gounod, Lefebre i Wolfgang Amadeus Mozart.

Gillet es va retirar per raons de salut l’any 1919 i va morir el 8 de Febrer de 1920 a l’edat de 65 anys. Fou enterrat al cementiri de Montmartre. El violoncelista i compositor Ernest Gillet (1856-1940) fou el seu germà petit.

Professor del Conservatori

D’acord amb les paraules de Louis Bleuzet (1874-1941), Gillet va ser el responsable d’establir el caràcter de l’oboè francès modern. Les paraules d’alguns dels seus alumnes:

Louis Bleuzet: “Indubtablement era l’oboista més extraordinariament virtuós de tots els temps”, i describia el seu so com a “délicieuse, amb finura i subtilitat, sense sacrificar els forte, units amb una perfecte tècnica i predigiosa articulació”. Fernand Gillet: “El seu so, tècnica i elaboració de canyes eren l’enveja de tots”. Laila Storch: “la seva impecable articulació i la fluidesa i suavitat de la línia i so rodó”. D’una classe donada l’any 1880 se’n va dir que el seu so era: “el to brillant característic de l’oboè amb l’avellutat de la flauta i el més velat relleu del clarinet”.

Per tant, el so va esdevenir un element molt important en l’escola francesa d’oboè, alhora que Paul Taffanel seguia un camí paral·lel amb els seus alumnes de flauta. Una raó podria ser allunyar-se de la vacuïtat sonora que havia portat el virtuosisme romàntic. A través dels anys ha estat recordat com el professor que va introduir el vibrato al Conservatori, així com també la importància de fer escales cromàtiques (per escalfar, abans de cada sessió d’estui).

També fou un dels primers oboistes en fer grabacions. Tot i així, l’oboè durant aquells anys no gaudia de massa popularitat i els enregistaments van ser molt puntuals. Avui en dia han esdevingut un element històric de molt valor, com alguns extractes de Guillem Tell, enregistrats l’any 1905 amb Léopold Lafleurance (1865-1951, flautista, company de Gillet a l’Òpera de Paris) Com a professor del Conservatori, Gillet va trenca dues tradicions: no havia estudiat directament amb Vogt, sino amb un dels seus estudiants, Stanislas Verroust (1814-1863), i no era un compositor prolífic. En comptes de ser conegut per tocar la seva pròpia música, va ser conegut per les interpretacions d’obres d’altres compositors (contemporanis o, més inusual en aquell temps, compositors del s. XVIII. Juntament amb Taffanel, van ser els primers de reviure la música de Bach.

Hi ha dues peces que han esdevingut la signatura pròpia de l’oboista: el Concert en sol menor de Handel i el Concert en re menor de la Vescomtessa de Grandval. Sempre va ser molt atent i es va implicar amb tots els seus alumnes, per això va patir molt la mort de tres dels seus alumnes a la Primera Guerra Mundial. Alguns dels alumnes més notables de l’escola de París van esdevenir Fernand Gillet i Marel Tabuteau, entre els quals hi va haver una forta rivalitat. Altres oboistes que van estudiar amb ell van ser: els dos oboistes principals de la Boston Symphony Orchestra (Albert Weiss i Georges Longy, igual que Alfred Barthel, Louis Speyer i Alexandre Duvoir.

L'oboè francès

Possiblement, el que ha tornat Gillet més popular és la seva col·laboració amb Lorée. Després de tenir inconvenients tècnics en algunes obres i veure la necessitat d’una millora tècnica, l’any 1906 va sortir a la llum un nou sistema tècnic de l’oboè francès. La diferència més gran del Triébert système 6 va consistir en afegir plats (claus tapades o quasi tapades) sobre tots els forats, en comptes d’anells. Això permetia un so més rodó i més facilitat tècnica, sobretot en els trinos (la majoria es podien fer movent només un dit).

Obra

Encara que no fos compositor en si, va compondre música per a la pedagogia. Va adaptar el Méthode de Brod en el seu propi Études puor l’enseignement supérieur du hautbois que ha esdevingut una important contribució a la literatura de l’oboè. Els estudis de Gillet exploten els límits tècnics de l’oboè, incloent les més difícils combinacions de les notes greus, els passatges més complicats en el registre agut, desenvolupant el fraseig en totes les octaves, inclús mitjançant harmònics, amb pàgines dedicades al treball de trinos i comatisme en l’staccato.

Per a les digitacions, la tablatura de Gillet ha esdevingut una de les fonts de referència més fiables per als oboistes que toquen un oboè del sistema conservatori. D’altra banda, en comptes de compondre les obres per als examens dels seus alumnes, va adoptar tres estratègies per escriure les anuals pièces de concours: reciclar les pièces de concours anteriors, preescriure sonates barroques i encarregar-les a d’altres compositors. Algunes d’aquestes últimes són: Solo d’Émile Paladilhe (1898) i d’ Henri Busser, Pièce en si bémol (op. 22, 1901) i Eglogue (1916) entre d’altres. D’acord amb el gust de conservar de l’escola francesa d’oboè, molta d’aquesta música segueix sent fàcilment accessible. L’escola formada per Gillet va guanyar una fama inernacional. Paris va atraure oboistes d’arreu del món, sobretot d’Estats Units.